No són gaires els ànims que hi ha de recordar de nou el partit d’aquesta jornada, no pas tant per el vist al camp o per el resultat sinó més aviat per l’injust i trist desenllaç que va acabar tenint.
Poc podem dir als nostres nois, només que han d’afinar la punteria, no podem errar gols tan clars com els que ahir vam perdonar i que ens haguessin portat a un desenllaç molt més plàcid i feliç per nosaltres com segurament així hagués estat just. Ambdós equips vam pressionar-nos molt, no va ser el partit més vistós tècnicament pel que fa a possessió que mai haguem vist però segons el meu punt de vista si algun equip va posar el futbol en algun moment sens dubte vam ser més aviat nosaltres i si ens fixem només en les opcions de gol la diferència encara va ser més clara.
Aconseguir que un equip com el que teníem al davant renunciés descaradament al que en teoria és el seu típic joc i donés per a bo l’empat voldrà dir alguna cosa, vam acabar el partit amb 10 jugadors i atacant a camp contrari algo que també crec s’ha de valorar.
Una pena que el partit tingués el desenllaç que va tenir, el rival estava “mort”, no podia o no semblava que pogués superar-nos, no donava sensació ja que en aquell moment poguessin aconseguir el gol de l’empat mentre les nostres opcions per a marcar el tercer s’anaven succeït una darrere l’altre, però bé, altre cop se’ns castiga per algo que habitualment fem molt i molt bé, que no es gens fàcil de fer a aquesta edat, que porta molt de treball al darrere i que una vegada més ens acaba perjudicant no per haver-ho fet malament sinó per no haver-ho vist la persona encarregada de jutjar-ho, una pena. El fora de joc va ser molt clar, provocat ja des de segons abans que sortís la pilota, una pena de veritat. S’ha d’entendre que això comenci a crear sensació d’impotència i ràbia ja també en els nostres nanos que normalment són els més tranquils del món i no solen tenir mai cap mala paraula ni cap mal gest per ningú però que no són tontos, comencen a tenir caràcter i saben perfectament adonar-se del que ha passat i passa i més quan saben que se’ls perjudica per algo que han fet bé, tot i això ahir crec que van també ser un exemple de com empassar-se la ràbia i seguir buscant el gol fins al final, qualsevol altre equip hagués reaccionat molt pitjor, els nostres no van acabar de perdre mai els papers per més que els nervis i la ràbia estaven més que presents en tots.
Des d’aquí només ens queda esperonar als nostres, que la sensació de ràbia que ens va quedar ahir serveixi per encarar la resta de partits que ens queden, algun potser no tan motivant però sí dificilíssims tots ells i que valen igual que qualsevol altre. Juguem al màxim nivell, donem-ho tot en els partits que ens queden i d’aquesta manera, només d’aquesta manera, potser tindrem el nostre premi, no ens deixem anar ara, que res pugui privar-nos de superar qualsevol adversitat, amb ganes, cap i joc ho aconseguirem. Un mes nois, només un mes més! Gaudim del que ens queda! Un últim esforç!
No hay comentarios:
Publicar un comentario